La primera activitat “oficial” que figura a la nostra història és la “Copa Solé”. A l’estiu de 1907, Manuel Solé, l’entusiasta professor de cultura física i propietari del Gimnasio Solé, va crear una Copa de Natació per a ser disputada tres anys consecutius. La prova va esdevenir el “I Campionat d’Espanya de Natació”.

Fixada per al 27 d’agost, es va ajornar a causa del mal temps. Finalment, es va celebrar el 15 de setembre de 1907.

La prova va tenir lloc davant dels Molls d’Espanya i Muralla, entre les Golondrines i unes boies. A terra, més de dues mil persones esperaven la sortida de la primera competició oficial de natació.

5 minuts abans de l’inici de la competició, va començar a ploure d’una manera horrible, dispersant a la majoria del públic que va quedar reduït a unes 500 persones. Al veure que la pluja no remetia, es va donar la sortida dels 1500 metres, 15 minuts després de l’hora prevista.

Els guanyadors van ser els alemanys Edwald Poeschke, en 60 metres, i Adolfo von den Heyden, en 1500m. Però el títol de Campió d’Espanya el va aconseguir Leopoldo Lafuente que va arribar 3r en ambdues proves, per davant de Bernat Picornell.

L’èxit obtingut per la “Copa Solé” va animar als seus organitzadors a plantejar la creació d’un Club de Natació. El 10 de novembre de 1907, en una reunió celebrada al “Gimnasio Solé”, es va aprovar per unanimitat el projecte de reglament que havien presentat Manuel Solé, Josep Mª Vergés i Bernat Picornell, i va sorgir el primer Consell Directiu del Club Natació Barcelona, composat per:

• President: Bernat Picornell
• Vicepresident: Manuel Solé
• Secretari: Josep Mª Vergés
• Vicesecretari: Miquel Useros
• Tresorer: Carles Balaguer
• Comptador: Juli Marial
• Vocal metge assessor: Pere Cercós

La primera seu esportiva del CNB va ser als Banys Orientals, establiment públic ubicat a la Barceloneta. Aquest espai va ser cedit als 20 socis fundadors del Club a canvi d’una quota de dues pessetes.

A la platja de la Barceloneta, davant dels “Banys Orientals”, seu del recent constituït Club Natació Barcelona, es va jugar el primer partit de waterpolo a Espanya. Va ser el 12 de juliol de 1908.

Bernat Picornell va formar els equips:
Blaus: Edwald Poeschke, Charles Wallace, Enric Galofré, Pere Picornell, Detlev Rabe, Hugo Moller i Frederic Baerstchi.
Blancs: Adolfo von den Heyden, Manuel Fernández, Carles Granicher, Edward Miles, Frederic Rauret, Robert Miller i Ricard Luján.

El propi Bernat Picornell va dirigir el partit, convertint-se en el primer àrbitre de waterpolo espanyol.

Des d’aquell dia, tots els diumenges i festius, després de les habituals curses de natació, es disputava un partit de waterpolo.

Buscant adversaris dels qui aprendre, aquells pioners van jugar contra els tripulants de vaixells de guerra anglesos amarrats al Port de Barcelona, com el “Bacchante” o el “Russell”.

El 24 de setembre de 1910, el CNB es va enfrontar amb l’equip francès Foot-ball Velo Club de Niça, capitanejat per Paul Vasseur. L’equip del CNB estava format per: Adolfo von den Heyden, Pere Picornell, Manuel Fernández, Carles Granicher, Gaston Giraud, Lluís Lliboutry i Néstor Luján. El resultat, 0-4 a favor de l’equip francès.

El waterpolo es va posar de moda. Va augmentar tant el número de practicants que va ser necessari establir 3 categories i organitzar el “Concurs Espanyol de Waterpolo”, gènesi del que més tard seria el “Campionat d’Espanya”.

El CN Barcelona i el CN Athlètic van jugar el 1r partit entre Clubs el 21 de juny de 1914, en un racó del Port de Barcelona. La prova va ser positiva, però els athlètics van decidir no jugar encara el Campionat d’Espanya. Només els equips del CNB hi van prendre part. L’equip “blau” va guanyar per 6-2 a l’equip groc. El 18 d’octubre de 1914 es van proclamar campions: Amat, Pomés, Mira, Pere Picornell, Wagner, Berdemás i Domingo, formant part d’aquest equip “blau”.

El 15 d’agost de 1911, amb motiu de la Travessa nedant Barcelona-Badalona, quatre noies van participar en una prova de 100 metres, organitzada pel CN Barcelona: Mercè Ribalta, Rosita Bulbena, Clementina Ribalta i Margarida Ramoneda (una nena de 6 anys). La mateixa experiència es repetiria l’any següent.

I finalment, el 24 de desembre de 1912, 19 dones, entre les quals hi havia franceses, angleses i alemanyes, van fundar el Fèmina Natació Club. Les germanes Ribalta, Mercè i Clementina, van tenir un paper destacat en la creació del Club. Clementina va ser la 1a Presidenta i Mercè, una nedadora destacada. La seu del Club, els Banys de Sant Sebastià, propietat de la família Ribalta.

Entre 1912 i 1916, les associades del Club solien trobar-se exclusivament per a preparar les competicions anuals que s’organitzaven a finals del mes d’agost.

La 1a Copa Fèmina es va celebrar el 31 d’agost de 1913. Mercè Ribalta va guanyar els 100m, la Sra. Ruggerberg, els 400m, i Consol Morgan, els 75m, prova reservada per a nenes.

El 1914, Eva Illing de Morral va esdevenir la 2a Presidenta. 1 any més tard, la Presidència va tornar a a mans de Clementina Ribalta. Si Clementina regentava el Club, la seva germana anava sumant títols a la Copa Fèmina, que es repetia cada any.

A partir de la finalització de l’estiu de 1918, no s’ha trobat més informació del Club en premsa escrita.

La constitució d’aquest petit i elitista club femení de natació a la Barcelona de 1912 es deu, no tant a un canvi de rumb en l’actitud de les dones esportistes, que a Catalunya arribaria alguns anys més tard, sinó a que, donades les grans dificultats que tenien les dones per a practicar el seu esport preferit en els clubs masculins, van haver d’organitzar-se.

El mes de maig de 1913, una colla d’amics, amants de l’esport i del mar, va fundar el Club Natació Athlètic.

La 1a Junta Directiva estava formada per:
– President: Esteve Candell
– Vicepresident: Eduard Almenar
– Secretari: Emili Salas
– Vicesecretari: Roc Grañó
– Tresorer: Salvador Salas
– Comptador: Enric Masses
– Cap de Material: Lluís Torrents
– Vocals: Ramon Candell i Enric Purcalla

També es va implicar en les tasques directives Ernest Masses, que va resultar ser l’autèntic animador del Club pel seu caràcter obert i alegre.

La nova associació va emprendre tot tipus d’activitats en pro del foment de la natació, colze a colze amb el CN Barcelona, que es va mostrar content de tenir un rival amb el que competir.

El CNA va participar a la Copa Solé de 1914. El 12 de juliol va prendre part en un triangular de waterpolo amb el CN Barcelona i l’Herculis de Mònaco. El 16 de maig, Emili Rodríguez va nedar els 100m lliures en 1’19”, temps que es va considerar rècord, però que mai va ser homologat, per haver estat obtingut al mar. El 25 de juliol, Enric Gil i Santiago Maria Arnau van portar a terme el projecte de creuar nedant el Port de Barcelona.

Els “athlètics” lluïen un escut provisional a l’espera que Emili Salas dissenyés el definitiu. El nou logotip, amb l’emblemàtic cavallet de mar, es va estrenar el 22 d’agost de 1915 al Festival de Sabadell.

L’any 1916, després d’una sèrie d’incidents, Esteve Candell va haver de deixar el Club i es va produir el primer relleu a la Presidència, que va passar a ocupar Enric Martínez, amb el recolzament de Gerard Collardín, soci d’origen austríac que dominava diferents idiomes i tenia un cert esperit de mecenes. Van decidir obrir el Club a altres activitats per ampliar el nombre de socis. Van crear la secció d’atletisme i van posar en marxa la Challenge Arnau. També van entrar en el món de la boxa, sense descuidar les activitats de natació.

L’any 1917, per seguir les pautes que marcava l’actualitat, l’Athlètic va haver d’abocar-se en l’especialitat de waterpolo, cosa que va fer tot presentant 3 equips al Campionat d’Espanya. El mes de desembre, Gerard Collardín va ser escollit President. Ho va ser fins al 1921, en ser elegit Secretari General de la FENA (Federación Española de Natación Amateur).

Els orígens del CN Sabadell es remunten al primer festival de natació organitzat per la secció d’esports del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), el 22 d’agost de 1915 a la bassa de Ca la Paula, al Molí de les Tres Creus.

A l’acte hi van participar nedadors del Club Natació Barcelona i del Club Natació Athlètic. En el programa d’actes es van exhibir algunes proves de natació, de salts i es va disputar un partit de waterpolo entre el CN Barcelona i el CN Athlètic.

L’èxit del festival va portar als organitzadors a plantejar-se la possibilitat de constituir un club de natació a la ciutat. Aquest grup impulsor estava format per una vintena de joves, la majoria del CADCI, dirigits per Joan Valls. Valls s’havia iniciat esportivament l’any 1913, quan va començar a freqüentar les instal·lacions del CN Athlètic i va establir una forta amistat amb el directiu Emili Salas.

El desembre de 1915, es va formar un junta interina i es van inscriure els primers socis. El 17 de gener de 1916 es va organitzar el segon festival a la bassa de Ca la Paula, concebut com la presentació del Club Natació Sabadell, amb l’assistència d’esportistes del CN Athlètic.

El febrer de 1916, es va fundar el CN Sabadell, encara que els seus estatuts no van ser aprovats fins al 25 de juny. El primer President va ser Pere Mestre.

Les diferents instal·lacions que el CN Sabadell utilitzava no donaven satisfacció als socis. Es va buscar un lloc on emplaçar una nova instal·lació i es va triar el Vapor Codina, al carrer Lacy. El 23 de juny de 1918 s’inaugurava. Era una fita històrica, suposava la primera piscina de l’Estat espanyol (25×12 metres) vàlida per homologar rècords i practicar el waterpolo en bones condicions.

El Club Natació Athlètic va organitzar els 3 primers Campionats de Catalunya de la història de la natació catalana.

La 1a edició va tenir lloc el 29 de setembre de 1918 al Varadero del Port de Barcelona, espai habitual dels festivals natatoris.

Ramon Bulbena, del CN Athlètic, va guanyar els 60 metres i Joaquim Cuadrada, del CN Barcelona, els 500m.

En les 2 edicions posteriors, 1919 i 1920, la prova de velocitat se la va endur Josep Manifold, de l’Athlètic, i la de resistència, el mateix Joaquim Cuadrada.

A partir de 1921, creada la Federació Catalana de Natació, va ser aquesta qui va prendre la responsabilitat d’organitzar-los, portant-los arreu de Catalunya per a promocionar la natació.

Lleida, que disposava d’una piscina adient i d’un club, va organitzar els Campionats de 1921. De 2 proves es va passar a 9, més la competició de salts de trampolí i palanca. En estil lliure es van disputar les proves de 100, 400 i 1500m, en braça, els 200 i 400m, en “espatlla”, els 100m. També dos relleus, el 5x50m i el 4x200m, i els 2000m de mar lliure.

L’any 1922, l’organització va anar a càrrec del Club Natació Barcelona, el 1923, del Club Natació Guíxols, el 1924, una altra vegada a càrrec del Centre d’Esports Lleida, i el 1925, del Club Nàutic Tarragona.

Jaume Cruells, Josep Maria Puig, Josep Pinillo, Ricard Arruga, Joan Costa, Alfons Tusell, Salvador Laguia, Josep Francesc, Ramon Artigas, i els saltadors Santiago Ulió, Antoni Tort i Joan Bonemain, són alguns dels protagonistes d’aquest període.

El Club Natació Barcelona considerava que tenia nedadors i waterpolistes amb el nivell suficient per a participar dignament en els Jocs Olímpics d’Anvers. Per a prendre part en la competició, s’havia d’afiliar a la Federació Internacional, cosa que la seva condició de club no ho permetia. Calia constituir-se com a federació.

Els cenebistes van mobilitzar als clubs afins, és a dir, el CN Athlètic i el CN Sabadell, i van aconseguir que el 19 d’abril de 1920 es constituís la FENA (Federación Española de Natación Amateur). Més tard, es van adherir a aquesta fundació els clubs Náutico, d’Alacant, i el Deportivo Fortuna, de Sant Sebastià.

Es va acordar que estaria constituïda per Clubs i regida per un Comitè Directiu. El primer Consell Directiu va estar composat per:

• President: CN Barcelona, representat per Jaume Mestres i Fossas.
• Secretari: CN Athlètic, representat per Emili Salas i Sallarés.
• Tresorer: CN Sabadell, representat per Jacint Martí i Moragas.
• Secretari FINA: CN Athlètic, representat per Gerardo Colladín.

Catalunya va presidir la Federación Española fins al 1968, any en el que Bernat Picornell va deixar el càrrec per imperatiu reglamentari (tenir més de 70 anys).

El dia 8 d’agost de 1920, la Selecció va sortir cap a Anvers. Estava composada per 11 waterpolistes (8 titulars i 3 reserves), 1 saltador i 2 nedadors.

L’Estadi Nàutic d’Anvers, de 100 metres de llargada, es va construir habilitant un dels fossars de les fortificacions de la ciutat.

Joaquim Cuadrada va nedar les eliminatòries dels 1500m lliure. L’altre nedador es va retirar.

El saltador no es va atrevir a saltar des de la palanca de 10 metres. Mai abans ho havia fet des d’una plataforma tan alta.

L’equip de waterpolo estava format per: Lluís Gibert, Manuel Armangué, Ramon Berdemás, Jaume Fontanet, Francesc Gibert, Alfons Tusell, Antoni Vila Coro i Enric Granados. Entrenador: Albert Berglund.

Van empatar a 1 gol amb Itàlia en el temps reglamentari. A la pròrroga, Espanya va marcar el gol de la victòria. Per part dels italians només es va tirar el porter. Els jugadors de camp van renunciar a jugar més estona perquè l’aigua estava molt freda, per sota de 12 graus. En els següents partits, es va perdre contra els britànics (0-9) i contra Estats Units (0-5).

Enric Granados Gal (fill del famós compositor Enric Granados i Campiña) era el capità de l’equip. Durant la seva estada a Anvers, Granados va compartir entrenaments amb el hawaià Duke Kahanamoku, campió olímpic i recordman mundial. Duke utilitzava una tècnica de natació fins llavors desconeguda a Espanya, el crol. Al nostre país, per aquelles dates, es nedava amb l’estil doble over.

Granados, després de comprovar l’eficàcia de l’estil hawaià, li va demanar consell a Duke per aprendre aquesta tècnica revolucionària. Duke i el seu compatriota, Pua Keaola, també li van explicar la tècnica del crol d’esquena.

Al tornar de Bèlgica, Granados va aplicar al Club Natació Barcelona la tècnica i els sistemes d’entrenament que li havien ensenyat els americans.

La gran lliçó d’Anvers 1920 va ser que, sense piscina coberta i amb l’aigua temperada, no era possible el progrés.

En arribar dels Jocs, els responsables del CN Barcelona, amb Bernat Picornell al capdavant, van començar a treballar per aconseguir aquesta indispensable instal·lació el més aviat possible.

A proposta de l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas, la Junta del CNB va convocar als socis a una assemblea informativa al CADCI. Volia explicar-los el projecte de la piscina coberta que es pretenia realitzar.

El 17 d’abril de 1921, en un acte solemne, es va posar la primera pedra a l’Escullera de Llevant.

La construcció del cubell va durar uns 7 mesos. El desembre de 1921 es va omplir la piscina.

El 21 de maig de 1922, amb la piscina encara al descobert, es va celebrar un torneig de waterpolo al que van ser convidats tots els clubs catalans que practicaven aquest esport: el CN Athlètic, el CN Sabadell, el CN Marató i el CN Arenys. Aquesta competició es va batejar amb el nom de “Trofeu Joan Barba”, en memòria d’un dels jugadors més emblemàtics de l’època.

Es va inaugurar la 1a fase de la piscina amb un Trofeu Internacional de Natació. També es va jugar un partit de waterpolo contra el Brussels Swimming Club. El CNB es va imposar 3 a 0.

Tot seguit es van aixecar les parets i les arcades.

El 22 de juliol de 1923 es va celebrar un partit internacional contra l’equip hongarès del Ferenczváros de Budapest, amb jugadors que van enlluernar als aficionats.

I, finalment, es va col·locar el sostre i es va instal·lar la calefacció.

La piscina coberta amb aigua temperada es va inaugurar el 23 de març de 1924. Cal assenyalar, com a curiositat, que l’aigua utilitzada era la del mar.

El dia 25 de març de 1924 es va jugar el primer partit de waterpolo amb la piscina coberta i l’aigua temperada.

El debut olímpic dels saltadors catalans es va produir el 14 de juliol de 1924. Antoni Tort, del CN Barcelona, i l’infantil Santiago Ulió, del CN Athlètic, van participar als Jocs Olímpics de París. Santiago Ulió, amb 14 anys, va ser el benjamí de tots els participants.

Van disputar dues proves del programa de salts, el salt de palanca de 10 metres i la palanca alta, i van caure eliminats en sèries.

Santiago Ulió va ser campió de Catalunya (1922) i d’Espanya (1924) de trampolí. Per la seva banda, Antoni Tort va ser campió de Catalunya de trampolí (1924), de palanca (1922, 1924, 1925) i de salts variats (1926), així com d’Espanya de salts de palanca (1923).

Els salts van ser introduïts a Catalunya per Bernat Picornell, que n’havia après la tècnica durant els seus anys de vida a Marsella. El 1910, el Club Natació Barcelona va instal·lar el seu primer trampolí a la platja de la Barceloneta i, el 1911, va organitzar per primera vegada una prova de salts al Campionat d’Espanya de natació. Un dels problemes recurrents, any darrere any, era que els temporals trencaven la palanca. Els salts es van haver de traslladar a l’interior del Port de Barcelona.

Els guanyadors de les primeres edicions pertanyien al CNB. Així, van ser campions d’Espanya Enric Galofré, Camil Balat, Enric Quintana i Antoni Vila-Coro, tots en l’especialitat de palanca. Vila-Coro va ser el guanyador de la prova de salt de palanca al Campionat de Catalunya de 1921 a Lleida.

El 1921 es va incloure la prova de trampolí de 3 metres als Campionats d’Espanya. Isidre Fernández, saltador del CN Atlètic, va ser el vencedor.

El 1923, el CN Barcelona va construir una torre de salts a la seva piscina, fet que va permetre millorar la preparació dels saltadors.

A finals dels anys 20 i principis dels 30, van destacar Josep Bonnemain, del CN Athlètic, amb 2 títols de Campió d’Espanya, i, sobretot, el cenebista Estanislau Artal, amb 7 títols de Campió d’Espanya i 7 de Catalunya.

Mercè Homdedeu va guanyar les dues primeres edicions del Campionat d’Espanya de salt de trampolí (1934 i 1935).

Després de la Guerra Civil, va sobresortir Joan Ricart, amb 11 títols de Campió d’Espanya.

El 1951 va tenir lloc la primera edició del Campionat d’Espanya de palanca femení. Les primeres dominadores van ser les catalanes Montserrat Mechó, Paquita Clos, Renata Muller i Margarita Dittman. En aquesta època també va destacar Xavier Rotllant i Joaquim Francès i, sobretot, Jaume Muntán, amb 8 títols, des de 1955 a 1959.

Posteriorment, va sobresortir Isabel Piñón, acompanyada de saltadors com Xavier Oliver i Margarita Meya.

L’hegemonia dels saltadors catalans en l’àmbit estatal es va acabar a partir de la dècada dels 70.

A l’Assemblea del CN Barcelona de 1924, es va tractar un tema pendent des de feia molt de temps: si calia obrir el Club a les dones i donar-li així el caràcter mixt.

L’influent Emili Solé Brufau havia realitzat feina silenciosa a favor de crear un estat d’opinió favorable. De fet, havia estat pioner en aquella lluita des de 1911.

Tan aviat com es va crear la Secció Femenina, Solé en va ser el protector i l’any següent ja va ser inscrita en el Campionat de Catalunya.

El 1r Campionat de Catalunya femení es va celebrar el 25 de juliol de 1925, en una piscina construïda dins del Port de Tarragona, com a complement dels Campionats masculins.

Només es va disputar 1 prova, els 100m lliure. L’alemanya Elsa Paschke, del CNB, va guanyar la prova, però no se li va concedir el títol a causa de la seva condició d’estrangera i li va ser adjudicat a Pilar Garcia.

El 1925 es trencaven motlles i, a partir d’aquest moment, la natació femenina va començar a anar cap amunt. Els noms de Maria Aumacellas, Lucrecia Muñoz, Maria Lluïsa Vigo, Mercè Bassols i Josefina Torrents van despuntar en el període 1925-1930.

A partir de 1930, van destacar les germanes Soriano. El 19 de març de 1930, amb només 12 anys, Carme Soriano va millorar el rècord d’Espanya dels 200m braça. Durant la seva vida activa, Carme va aconseguir 31 rècords d’Espanya en diferents estils i especialitats. La seva germana Enriqueta, 25, en proves de fons i braça. Ambdues van marcar una època gloriosa de la natació femenina catalana.

El Club “Femení i d’Esports” va sorgir a finals dels anys 20 amb la pretensió d’ocupar la parcel·la femenina de l’esport barceloní. Raimunda Laurent va vèncer en 4 Travessies del Port (1931-33-34-35), però en el terreny dels Campionats de Catalunya i d’Espanya, el CNB no li va cedir el més mínim terreny.

L’any 1934 es va sumar el CN Athlètic. Es va aprovar el reglament que formalitzava la constitució de la secció femenina i va acabar l’any amb una vuitantena d’associades. Mary Bernet va assumir tot el protagonisme de la secció i de les proves d’esquena als Campionats de Catalunya i d’Espanya.

El 24 de setembre de 1926, el Club Natació Athlètic va organitzar la I Travessia al Port de Barcelona.

Ramon Artigas Rigual (CN Athlètic), guanyador de la primera edició i de cinc més, de 1928 a 1932, i Vicenç Olmos Ayza (CN Barceloneta), guanyador de les edicions de 1933, 1936 i 1939, van portar la prova a les primeres pàgines dels diaris de tota Espanya.

Maria Martínez (Independent) i Maria Aumacellas (CN Barcelona) van ser les primeres vencedores en categoria femenina, en la 3a i 4a edició respectivament.

92 edicions s’han celebrat fins l’any 2019. La longitud de la prova ha anat variant segons la seva ubicació i categoria. Fins l’any 2001, la Travessia gran tenia una longitud aproximada de 3.800 metres.

El 1954 es va crear el Campionat Infantil de Fons, el 1983, la Travessia per a Discapacitats, el 2000, la cursa Màsters, el 2001, la Travessia de menors, i el 2019, la prova benjamina.

El 2017, la 90a edició de la Travessia nedant al Port de Barcelona es va convertir en una etapa de la Copa d’Europa d’Aigües Obertes, a més de formar part de la Copa d’Espanya. També ho va ser el 2018 i 2019.

La Travessia al Port de Barcelona és una de les proves d’Aigües Obertes més populars del calendari. Així doncs, podem veure en el seu palmarès els noms dels més il·lustres fondistes.

Inaugurada el 10 d’agost de 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, va ser la primera piscina de dimensions olímpiques que es va construir a l’Estat espanyol.

La persona que més va lluitar per aconseguir-la va ser Francesc de Sales Gibert, tant des de la Presidència de la Federació Catalana com des de les tribunes de premsa, on va desenvolupar una gran campanya, convençut de saber el que convenia a la nostra natació.

Després de la seva participació als Jocs Olímpics d’Anvers 1920, Paco Gibert va arribar amb la convicció que per progressar calien instal·lacions adequades i fer obligatòria la natació entre els nens. L’any 1924, va aconseguir que el CN Barcelona creés una secció infantil, la primera d’Espanya.

La inauguració oficial de la Piscina Municipal de Montjuïc va coincidir amb la celebració dels Campionats de Catalunya de natació i salts. El primer partit internacional va ser un doble Espanya-Hongria de waterpolo.

Els primers anys, la Piscina va acollir diversos clubs de la ciutat que no disposaven de piscina pròpia.

Durant el període 1929-62, va ser seu permanent dels Campionats de Catalunya i escenari d’onze Campionats Absoluts d’Espanya.

A part de la seva projecció nacional i internacional, la Piscina Municipal de Montjuïc va ser forja, des de 1948, dels primers cursets d’ensenyament escolar, dels que van sortir beneficiats desenes de milers de nens i nenes.

El 1955, després de ser reformada, va ser la seu dels II Jocs del Mediterrani.

El 1990 va ser remodelada de nou per acollir les competicions de salts i la fase preliminar del torneig de waterpolo dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, i va passar a tenir 2 piscines: una de 33×25 metres, per a waterpolo, i una altra de 25×25×5 metres, amb torre, per a salts, i una capacitat de 4.100 espectadors permanents.

La realització dels salts des de la Piscina Municipal de Montjuïc va ser probablement l’impacte visual més important dels Jocs, per la seva plàstica, espectacularitat i les atractives vistes de la ciutat de Barcelona.

L’estiu de 1944, un soci del GEiEG i nedador de llargues distàncies, de nom Felip “Pipe” Sánchez Babot, va tenir la idea d’organitzar una prova de resistència de natació a l’Estany de Banyoles. Va rebre el suport de l’Ajuntament de la ciutat i, el 17 de setembre, prenien la sortida de la “1ª Travesía del Lago de Bañolas – Primer Campeonato Provincial de Gran Fondo, 11 nedadors del GEiEG i 7 del CN Banyoles, sobre una distància de 2.000 metres.

En “Pipe”, de 19 anys, estudiant de medicina aleshores i metge gironí molt popular anys més tard, va ser el guanyador de la 1a Travessia de l’Estany, amb un temps de 36’86”.

A partir de la 2a edició, es va donar una medalla commemorativa a tots els nedadors que acabaven la Travessia. 40 nedadors van acabar la prova, entre ells, 2 dones.

El 19 de setembre de 1946, la 3a edició va ser portada de La Vanguardia.

Miquel Torres va aconseguir guanyar en 5 edicions: el 1960, 1961, 1962, 1965 i el 1966.

Pepe Pujol ha sigut l’únic banyolí guanyador de la Travessia, en les edicions 24 i 28, els anys 1967 i 1971.

Des dels inicis i fins l’any 1990, els participants van disposar d’un mitjà de transport per portar-los a la sortida i també, una vegada completada, per retornar-los al Club. Eren els famosos camions!

L’any 2003 va ser l’última vegada que el fundador de la Travessia, en “Pipe”, hi va participar, a l’edat de 79 anys. La va nedar un total de 57 vegades.

El rècord masculí el va establir Kiko Hervás l’any 2007, amb 23’05”, i el rècord femení, Mireia Belmonte, el 2014, amb un temps de 24’52”. El rècord de participació es va aconseguir l’any 2018, amb 2.470 nedadors.

En el decurs de les 75 edicions, la Travessia de l’Estany s’ha consolidat, essent actualment reconeguda com la “Festa Major de la Natació Catalana”, i ha esdevingut una prova emblemàtica en la que hi participen esportistes i aficionats a la natació de totes les edats.

Als JJ00 de Munic 1972, van estar presents els nostres primers àrbitres olímpics: Tomàs Batallé, Mateu Manguillot i Eugeni Asencio.

Tomàs Batallé, com a membre del Comitè de Waterpolo de la FINA, Mateu Manguillot, que deixava l’arbitratge per imperatiu reglamentari de l’edat i substituïa a Batallè en el càrrec, i Eugeni Asencio, que debutava en uns Jocs Olímpics.

Tomàs Batallé va ser el primer àrbitre català de waterpolo que va tenir l’honor de xiular en uns Jocs Olímpics. Va ser a Londres 1948, on va dirigir 4 partits.

Iniciava una trajectòria internacional que el portaria a ser considerat el “número 1 del món” pocs anys després.

També va estar present als JJOO de Hèlsinki 1952, Melbourne 1956, Roma 1960 i Tòquio 1964. És el primer àrbitre espanyol en dirigir una final olímpica, a Melbourne 1956, entre les seleccions d’Hongria i Iugoslàvia.

Mateu Manguillot ha estat un dels personatges internacionals més populars del nostre esport, i no només per la seva qualitat com a àrbitre de waterpolo, sinó també per la seva afabilitat, que li va comportar el sobrenom de “Papi”.

Va debutar internacionalment als Jocs del Mediterrani de Barcelona 1955.

Després tindria grans intervencions al Campionat d’Europa de Budapest 1958. Precisament, per aquesta magnífica actuació, va ser homenatjat a la seva arribada, juntament amb Tomàs Batallé.

El seu debut olímpic va tenir lloc el 27 de setembre de 1960, a Roma.

A partir d’aquí, va ser convidat a xiular per tot el món, especialment als països de l’Est d’Europa. Va ser considerat “el millor xiulet del món”.

Va ser olímpic a Roma 1960, Tòquio 1964, Mèxic 1968 i a Munic 1972. Als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, va dirigir el partit pel bronze entre les seleccions d’Hongria i Itàlia.

Es va acomiadar de l’arbitratge el 1972, després de 232 partits internacionals.

Eugeni Asencio, va iniciar la seva activitat arbitral al Torneig de les 6 Nacions a Vasteras (Suècia), l’any 1969.

Va estar present com a àrbitre en 5 Jocs Olímpics: Munic 1972, Moscou 1980, Los Angeles 1984, Seül 1988 i Barcelona 1992.

Va dirigir les finals dels JJOO de Los Angeles 1984 i Seül 1988.

Als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 va ser l’encarregat de realitzar, en català, el Jurament Olímpic per part dels jutges en la cerimònia inaugural.

En finalitzar aquests Jocs, es va retirar de l’arbitratge, amb un total de 432 partits internacionals.

Va ser durant anys, el “professor” en els cursos per a nous àrbitres de la Federació Catalana de Natació.

A aquesta llista, cal afegir el nom d’Antoni Bayarri Ayza, que va arbitrar el Ioguslàvia-Grècia de la fase de grups dels JJOO de Mèxic 1968.

Roberto Queralt va ser l’heroi del 40è Campionat d’Espanya de Natació, celebrat a la Piscina Municipal de Montjuïc del 8 al 10 de setembre de 1950.

En la primera jornada del divendres, Queralt va nedar l’eliminatòria dels 100 metres lliure per sota del minut (59.8). Es convertia en el primer nedador espanyol que ho aconseguia en piscina de 50 metres. Es va penjar l’or en la final, i es va imposar en els 400m lliure i els 100m esquena.

També va ser el guanyador de 5 edicions de la Copa Nadal. La primera, l’any 1948 i, després, es va adjudicar les celebrades des de 1950 a 1953 consecutivament.

El seu company, Ricardo Conde, va ser el primer en baixar dels 59 segons.

Queralt i Conde van ser jugadors de waterpolo del Club Natació Barcelona i van formar part de la Selecció espanyola. Es van penjar l’or als I Jocs del Mediterrani Alexandria 1951 i van participar als JJOO Hèlsinki 1952.

El 19 d’octubre de 1951, la Selecció espanyola de waterpolo es penjava l’or als I Jocs del Mediterrani, disputats a Alexandria (Egipte) el 1951.

L’equip estava format pels jugadors i el tècnic del Club Natació Barcelona.

Leandro Ribera, Roberto Queralt, Ricardo Conde, Carlos Martí, Francisco Castillo, Juan Luis Abellán, Agustín Mestres i Antoni Subirana, sota les ordres de Bandy Zolyomy, van assolir grans èxits internacionals.

Als Jocs del Mediterrani d’Alexandria van guanyar Egipte i Grècia, i, el mateix any, van obtenir una sonada victòria davant França (6-2), a Madrid, i contra Alemanya (10-6), a Montjuïc.

Aquests mateixos jugadors, més José Bazán, Amadeo Durán i Juan Serra, van participar als XV Jocs Olímpics, a Hèlsinki el 1952, classificant-se en 8a posició.

El ballet aquàtic va néixer de manera espontània per iniciativa d’unes nedadores del CN Barcelona, que seguien amb entusiasme les evolucions aquàtiques de l’actriu Esther Williams a les pel·lícules americanes de finals dels anys 40. El detonant va esclatar l’any 1951, després de les diferents exhibicions que van fer ballets aquàtics europeus a la ciutat de Barcelona.

Les nedadores, dirigides per Esteban Amat (germà d’una d’elles), i recolzades per l’entrenador de natació Jaume Soler, van decidir formar un conjunt homogeni. Estava composat per: Else Herbolzheimer, Paquita Romeu, Maria Sans, Paquita Clos, Mª Dolors Amat, Montserrat Mechó, Mercedes Ferrer, Juanita Ferrerons, Pilar Miralles, Elsa Verdugo i Maria Lluisa Maestro. Al principi feien uns “dibuixos” sobre l’aigua sense música ni moviment.

El 31 d’agost de 1952 van actuar a la cloenda del Curset de Natació d’Estiu del CNB. És la 1a exhibició realitzada per un equip català.
El mes de setembre van realitzar una demostració al Campionat d’Espanya de Natació celebrat a la Piscina de Montjuïc.

D’altra banda, el juliol de 1952, Maria Aumacellas, nedadora del CNB i campiona d’Espanya de natació durant els anys trenta, va crear el primer grup de ballet aquàtic espanyol, al Canoe Natación Club.

El juliol de 1953 es va presentar oficialment l’equip de natació ornamental Societat Atlètica Barcelona (SAB), una creació del campió de salts Joan Ricart. Estava composat per: Cristina, Margarida i Rosa Maria Aguilà, Neus Carreras, Alícia Engel, Núria Onsés, Núria i Carme Serra, Paquita Ballesta, Elvira Font, Rosa Maria Gasol i Amàlia Romeu.

El 20 de juliol de 1953 també es va presentar l’equip del CN Montjuïc en un festival organitzat a la seva piscina.

El 1954, el grup de ballet aquàtic del CNB va oferir nombroses actuacions en diferents piscines de Catalunya, el 1955 d’Espanya i el 1956 de França.
Una de les actuacions més destacades de l’època la va fer Maria Dolors Amat, del CNB, durant els Jocs del Mediterrani de Barcelona 1955, amb un Solo que va titular “Tango Azul”. En la clausura del mateixos Jocs, l’equip format per Maria Dolors Amat, Merche Ferrer, Carmen Hartmann i Maria Lluisa Maestro va interpretar la peça Barcarola.

Els dies 25 i 26 de juliol de 1958, la Federació Catalana de Natació i el CN Montjuïc van organitzar el I Campionat de Catalunya de Natació Artística i Ornamental. Es va celebrar a la Piscina Municipal de Montjuïc. Les primeres campiones de Catalunya van ser:
– Solo: Victòria Meya (CN Montjuïc)
– Duo: Carmen Hartmann i Mª Lluisa Virgili (CNB)
– Equips: SAB

El 6 i 7 de setembre de 1958 es va celebrar el I Campeonato de España de Natación Artística y Ornamental, que va organitzar la Federación Española de Natación, la Federació Catalana de Natació i la SAB. Hi van prendre part el CN Barcelona, el CN Montjuïc, el CN Catalunya, la SAB i el Canoe Natación Club. Les primeres campiones d’Espanya van ser:
– Solo: Maria Dolors Amat (CNB)
– Duo: Carmen Hartmann i Mª Lluisa Virgili (CNB)
– Equips: CNB

A partir del 1960, va prendre notorietat la SAB, que va guanyar tres Campionats d’Espanya en Solo, Duo i per Equips (1960, 1961, 1962), amb nedadores provinents d’altres clubs, com Núria Llacuna, que va guanyar els tres títols de Solo, Maria Lluïsa Virgili i Maria Rosa Julià.

I quan la SAB es va dissoldre, van continuar amb el mateix tarannà el Club Drink i, més tard, el Club Natació Kallípolis.

La natació catalana sempre ha tingut presència internacional en els comitès que regulen l’esport, tant de la FINA com de la LEN.

Bernat Picornell va ser el primer directiu català en assolir un càrrec a la Federació Internacional.

El seu nomenament va arribar durant el Congrés de la FINA, celebrat en ocasió dels Jocs Olímpics d’Hèlsinki 1952.

Picornell era una personalitat ben coneguda a Europa i a Amèrica Llatina. En especial, va confraternitzar amb l’argentí Mario L. Negri, Vicepresident de la FINA. Negri aspirava a assolir la presidència d’aquest organisme. Es van recolzar mútuament i en van sortir guanyadors.

Una altre gran dirigent va ser l’egarenc Joaquim Morera. Va ser nomenat Vocal de la LEN el 1966, President del Comitè tècnic de Natació el 1968 i Secretari General el 1970.

Durant el Congrés de la FINA, celebrat a Mèxic el 27 d’octubre de 1968, va ser nomenat Vocal del Bureau i, el 1972, va assumir el càrrec de Secretari Tècnic de Natació.

El seu currículum és impressionant:
En l’àmbit local: President del CN Terrassa i promotor de la piscina coberta municipal.
En l’àmbit català: Secretari de la FCN, Director del Butlletí federatiu i col·laborador de La Vanguardia i Vida Deportiva.
En l’àmbit estatal: Secretari general i de relacions institucionals de la Federación Española de Natación, fundador de la revista Crol i autor del llibre “Historia de la Natación Española”.

Joaquim Pujol ha format part de la FINA presidint el Comitè tècnic de waterpolo (1992-1996). Actualment, és el Chairman del Comitè d’instal·lacions.

Nedador format en les files del CN Banyoles, es va proclamar 8 vegades campió d’Espanya i va obtenir 10 rècords. Va ser olímpic a Tòquio 1964.

Va ser Vicepresident de la RFEN i màxim responsable de la comissió tècnica de waterpolo durant deu anys.

Premio Nacional de Arquitectura Deportiva, atorgat pel Consejo Superior de Deportes (2001), entre les seves obres destaquen el Centro de Natación M-86 a Madrid, la nova Piscina del Club Natació Barcelona, construïda per albergar la competició de waterpolo dels Mundials de 2003, l’Estadi Olímpic Aquàtic a Rio de Janeiro per als JJOO de 2016 i el Danube Arena de Budapest.

Lluís Bestit va ser membre del Comitè tècnic de waterpolo de la LEN (1993-2008) i de la FINA (1999-2010).

Va defensar la porteria de l’equip de waterpolo del CN Barcelona (1962- 1972), guanyant 10 Campionats d’Espanya i 5 lligues nacionals espanyoles. Amb més de 100 internacionalitats, va ser Olímpic a Mèxic’68 i a Munic’72.

President de la Federació Catalana de Natació (1995- 2008), va crear la Diada de la Natació Catalana i va ser impulsor del waterpolo femení, tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol. Va ser Vicepresident de la Federació Espanyola de Natació durant dotze anys.

Manel Ibern és actualment el màxim responsable de l’Àrea de waterpolo de la FINA. Ho és des de 2017.

Va formar part del Comitè tècnic de waterpolo de la FINA i de la LEN (1988-1994).

Va començar la seva carrera esportiva practicant natació al CN Barceloneta.

El 1965 es va passar al waterpolo i va formar part de l’històric equip del CN Barceloneta que va guanyar la lliga el 1970. Internacional en 85 ocasions, va participar als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

El 1978 va ser nomenat Seleccionador nacional de waterpolo. El 1983 va aconseguir el bronze al Campionat d’Europa de Roma, primera medalla de la història de la Selecció espanyola de waterpolo. Va dirigir al combinat nacional en 2 Jocs Olímpics, Moscou 1980 i Los Angeles 1984.

En clau organitzativa, va ser Director general dels Campionats del Món de Barcelona 2003 i Director de competició dels Mundials de Natació Barcelona 2013.

També va ser Director d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona (1986-1995) i Secretari General de l’Esport (2006-2007).

Àngel Moliner és actualment el màxim responsable de l’Àrea de waterpolo de la LEN. Ho és des de 2020.

El 2012 fou nomenat vocal del Comitè tècnic de waterpolo de la LEN, i el 2016 fou designat Vicepresident d’aquest Comitè.

Vinculat al Club Natació Barcelona, va ingressar en el Comitè Català d’Àrbitres el 1981, a l’estatal el 1983, va ser reconegut per la Lliga Europea el 1988 i per la FINA el 1990.

Amb més de 400 actuacions internacionals, va participar als Jocs de Sydney 2000.

Va presidir el Comitè Català d’Àrbitres (2001-2005) i va ser el vocal de waterpolo del Comitè Estatal d’Àrbitres (2004-2014).

En el període 2016-2020 va ser responsable de l’Àrea de waterpolo de la RFEN.

El President de la Federació Catalana de Natació, Enric Bertrán, va ser escollit nou cap del Comitè de disciplina de la LEN en el decurs del Congrés anual de la Ligue Européenne de Natation el 2020. Aquest nou càrrec comprèn el nou cicle olímpic 2021-2024.

Des de 2016, era membre de la Legal Commission de la LEN. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, abans de ser President de la FCN el 2008, havia estat President del Comitè d’apel·lació de l’entitat catalana.

Nedador i waterpolista del CN Montjuïc, va ser sis vegades Campió d’Espanya de Clubs, Subcampió d’Europa de Clubs (1978) i Subcampió de la Recopa d’Europa de Clubs (1982). Amb la Selecció estatal júnior, va proclamar-se Campió d’Europa, a Sittard 1980.

Des de 2016 és Vicepresident 1r de la RFEN.

Tensi Graupera
Secretària del Comitè Tècnic de Natació Sincronitzada de la LEN durant 17 anys.

Va arribar a ser jutgessa de Natació Sincronitzada FINA, categoria A el 1999. El 2000 va començar a participar como formadora de la FINA en diferents llocs de formació de jutges de natació sincronitzada a Amèrica i Europa.

Ha participat als Jocs Olímpics de Sidney 2000, Atenes 2004 i Beijing 2008.

Ha sigut nedadora, entrenadora, organitzadora i Presidenta de la Federació Catalana de Salvament i Socorrisme (1992-2008). Va formar part del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 i dels Mundials de Barcelona de 2003.

La seva gran trajectòria esportiva inclou també la Direcció de la Residència Blume.

Altres noms catalans que figuren o han figurat en càrrecs directius d’organismes internacionals són:
Esteban Amat, membre del Comitè Internacional de Natació Sincronitzada de la FINA des de 1960.
Tomás Batallé, membre del Comitè Internacional de Waterpolo de la FINA des de 1960.
José A. Merino Vendrell, membre del Comitè Mèdic de la FINA des de 1970, Vicepresident des de 1972 i va arribar a presidir el Comitè.
Mateo Manguillot, membre del Comitè Internacional de Waterpolo de la FINA des de 1972.
Juan Antonio Sierra, membre del Comitè Tècnic de Waterpolo de la LEN des de 1974.
Mª José Bilbao, membre del Comitè Tècnic de Natació Sincronitzada de la FINA.
Manel Estiarte, membre del Comitè d’Esportistes del Comitè Olímpic Internacional.
Joan Jané, membre del Comitè de Tècnics de la FINA.
Jordi Segura és l’actual Chairman del Doping control review board de la FINA.
Pere Miró és el Director General adjunt del Comitè Olímpic Internacional (COI). Nedador i jugador de waterpolo del CN Manresa, va treballar al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 com a Subdirector esportiu i, posteriorment, Subdirector general d’operacions.

Els II Jocs del Mediterrani es van celebrar a Barcelona del 16 al 25 de juliol de 1955.

La fita tingué molts aspectes positius, com la construcció del Palau d’Esports, la remodelació i ampliació de la Piscina Municipal de Montjuïc, i l’interès del públic barceloní cap al nostre esport, que omplia la graderia de gom a gom en cada sessió.

Hi havia un Comitè organitzador permanent i diferents Comissions encarregades de portar a terme les diferents propostes: Econòmica, Organització esportiva, Premsa i ràdio, Propaganda, Protocol, Allotjaments, Transports i Activitats complementàries.

Les proves de natació i waterpolo es van disputar a la Piscina Municipal de Montjuïc, que podia albergar fins a 8.000 espectadors. La piscina coberta del Club Natació Barcelona acollia els entrenaments.

L’aigua va esdevenir el símbol dels II Jocs del Mediterrani. Una àmfora grega va transportar l’aigua del Mediterrani fins a la Ciutat Comtal.

La Jornada Inaugural constava de 3 parts:
1. Cerimònia a les Ruïnes d’Empúries.
2. Relleu d’atletes des d’Empúries fins a l’Estadi Olímpic.
3. Cerimònia a l’Estadi.

Pel que fa a la competició esportiva, el millor resultat en natació va ser un 4rt lloc de Jordi Nicolau en 200m braça. L’equip de waterpolo, format per Leandro Ribera, Ricardo Llordachs, Roberto Queralt, Armando Munté, Francisco Godía, Antoni Subirana, Joan Lluís Abellán i Francisco Castillo, van perdre davant Itàlia (3-4) i França (3-4) i van quedar relegats al 3r lloc.

La premsa es va fer ressò de la satisfacció general pel resultat dels II Jocs del Mediterrani que van esdevenir un èxit de transcendència mundial.

Montserrat Tresserras va ser “el primer espanyol” en creuar l’Estret de Gibraltar, el 12 de setembre de 1957. Ho va fer en 5 hores i 19 minuts.

L’any 1958 va travessar el Canal de la Mànega en 14 hores i 14 minuts, de la platja francesa de Cap Gris Nez fins a les costes de Dover. El 1961, el va tornar a creuar en sentit invers, fet que la convertiria en la primera dona de la història en completar el recorregut en ambdós sentits.

I va realitzar moltes altres proeses: va ser la primera en completar la travessia entre Concòrdia (Argentina) i Colon (Uruguai), el 1963. El 1969 va creuar el Llac Ness i va nedar de Menorca a Mallorca en 21 hores i 10 minuts.

El 1970 va ingressar al Saló de la Fama de la Federació Internacional de Natació de llarga distància.

Va publicar “Nedant l’Estret. Els seus orígens i la seva història” (2008) i va protagonitzar el llibre “Montserrat Tresserras, la guanyadora del canal” (1959).

Tresserras va ser reconeguda amb nombrosos guardons, com la creu de plata de l’Ordre del Mèrit Civil i la Reial Ordre del Mèrit Esportiu.

Miquel Torres va esdevenir el primer nedador català i espanyol que va pujar al podi en una competició internacional de màxim nivell. Es va penjar la medalla de plata dels 1.500 metres lliure al Campionat d’Europa de Natació Leipzig 1962.

El 1960, amb només 14 anys, Torres ja era campió d’Espanya absolut dels 1.500m, recordista de la distància i olímpic. Aquesta precocitat li va valer per ser l’esportista olímpic més jove durant 48 anys, fins que Tom Daley el va superar a Pequín 2008.

El 1963 va aconseguir la medalla d’or dels 1.500 metres als Jocs del Mediterrani de Nàpols. En aquests Jocs va ser el portador de l’àmfora a la Cerimònia d’Inauguració.

Va ser internacional en 51 ocasions. Va participar als Jocs Olímpics de Roma 1960, Tòquio 1964 i Mèxic 1968.

Va ser plusmarquista nacional en més de 60 ocasions. El seu palmarès també inclou 30 Campionats d’Espanya i 17 Campionats de Catalunya.

Com a waterpolista, de 1967 a 1970, va jugar 19 partits internacionals amb la Selecció estatal.

Després, va exercir d’entrenador al CN Sabadell, a la Unión Deportiva Las Palmas, a la Blume de Madrid, al CN Barceloneta, al CN Montjuïc i al Centre Escola Llor de Sant Boi.

El 1988 va ser nomenat Director tècnic de natació dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Posteriorment, va ser Director del Museu Olímpic i de l’Esport i, el 2011, va accedir a la Presidència del CN Sabadell, càrrec que va assumir fins gener de 2017.

L’any 1965, a la Ponència d’Esports de la Diputació de Barcelona, que aleshores presidia Joan Antoni Samaranch, es posava sobre la taula un Pla de Piscines que projectava la construcció de 5 instal·lacions cobertes i 13 descobertes en un termini de 2 anys. La Piscina Sant Jordi de Barcelona té la seva gènesi en aquest Pla de Piscines.

Va ser inaugurada el 25 de juny de 1966. Des de la seva posada en marxa, sempre ha estat gestionada per la Federació Catalana de Natació.

El seu arquitecte, Manuel Baldrich, va projectar una gran piscina coberta al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona, justament al mateix enclavament on ja hi havia una piscina de 50 metres a l’aire lliure que datava de l’any 1929.

L’escultor Josep Maria Subirachs va dissenyar l’escut de la Diputació a l’accés a la piscina des del carrer París, i el pintor Albert Ràfols-Casamada va dibuixar els vitralls i va decorar les parets laterals amb els Jocs Olímpics que s’havien celebrat fins aquell moment i les ciutats que havien acollit Campionats d’Europa i Jocs del Mediterrani.

La Piscina Sant Jordi va esdevenir la primera piscina olímpica coberta de tota Espanya. Es dotava Barcelona d’un element primordial i indispensable per a la celebració de competicions de nivell internacional.

Entre 1989 i 1990 es va dur a terme una profunda remodelació de la piscina amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. La Piscina Sant Jordi va ser seu d’entrenament de natació durant els Jocs.

L’any 1966 es van jugar 2 competicions estatals, el 35è Campionat d’Espanya i la 1a Lliga Nacional.

La nova Lliga Nacional va ser un èxit. Es va desenvolupar durant 14 jornades amb 8 equips, 6 catalans i 2 madrilenys. El Club Natació Barcelona va ser el vencedor, seguit del CN Sabadell que va empatar en les 2 confrontacions amb el club degà. El tercer va ser el CN Catalunya.

La final del Campionat d’Espanya es va jugar a Madrid. El Club Natació Barcelona també va guanyar aquesta competició, seguit del CN Catalunya i el CN Sabadell. Els altres 3 equips que van jugar la final eren el Parque Móvil, el Sevilla i el Canoe.

L’equip del CN Barcelona el formaven: Leopoldo Rodés, Josep Mª Vall, Agustí Codera, Lluís Bestit, Jordi Casas, Fermí Mas, Eugeni Asencio, Jordi Borrell, Ricard Martí, Jeroni Moner i Ricard Morata.

Aquest equip, amb algunes baixes i incorporacions, també va guanyar la Lliga Nacional 1967, la 1968 i la 1969.

El CN Barcelona va guanyar 40 Campionats d’Espanya, des del 1912 al 1971. A partir de l’any 1973, el Campionat va quedar suspès i va perdurar la Lliga Nacional.

Jaume Monzó es va penjar la medalla de plata dels 200m esquena al Campionat d’Europa de Natació Utrecht 1966.

Nedava pel carrer 4 i va sortir malament. Va anar recuperant posicions fins a arribar en 2a posició, amb un temps de 2:15.7.

Era nedador del CN Montjuïc. Va ser 7 vegades Campió d’Espanya i va batre 10 vegades el rècord espanyol dels 200m esquena. Va guanyar la LVI Copa Nadal l’any 1965 i va ser bronze dels 100m esquena als Jocs del Mediterrani Tuníssia 1967.

Va aconseguir una beca per estudiar Arquitectura i una plaça per entrenar a la Residència Blume.

L’any 1968 va anar a la Universitat d’Indiana per a preparar els Jocs Olímpics de Mèxic amb Doc Counsilman, un dels millors entrenadors del món.

Com a arquitecte va participar en una de les últimes remodelacions de la Piscina Sant Jordi.

Una frase que el definia: “Les medalles només serveixen per aprendre a viure sense elles”.

Mª José Bilbao va dominar el panorama estatal durant la dècada dels 70, amb 17 Campionats d’Espanya Absoluts en Solo.

Es va iniciar en el Ballet aquàtic al Club Drink, amb el que va ser Campiona Absoluta en Solo el 1967 i Campiona Absoluta en Equips el 1964, 1965 i 1967.

El Club Drink es va dissoldre el 1968 i les seves nedadores es van incorporar al Club Natació Kallípolis.

El 1968, Bilbao va ser triple campiona d’Espanya en Solo, en Equips i en Duo, fent parella amb Lolita Arias.

Bilbao va ser campiona d’Espanya d’estiu amb el Kallípolis dotze anys consecutius (1968-80), campiona d’Espanya d’hivern des des la seva creació (1977-80) i va aconseguir nombrosos títols en Duo i per Equips. Fou 5 vegades campiona de Catalunya d’estiu en Solo (1971-1975).

Va ser la primera nedadora espanyola en participar en un Campionat del Món (Belgrad 1973). També va participar en el I Campionat d’Europa que es va celebrar a Amsterdam el 1974.

Entrenadora i jutge internacional de Natació Sincronitzada, és membre del Comitè tècnic de Natació Artística de la FINA.

També va ser Directora de competició de Natació Sincronitzada als Campionats del Món de Barcelona 2003 i als Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

Amb 16 anys, Santiago Esteva es va convertir en el primer nedador espanyol en nedar una final olímpica. Va ser als 200m esquena dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968. Va finalitzar en 5a posició, amb un temps de 2:12.9.

També va nedar la final olímpica dels 4x100m estils, amb Josep Duran, Arturo Lang-Lenton i Antonio Chicoy. 8è lloc per a l’equip, amb una marca de 4:08.8 (4:06.8 en sèries).

Una lesió el va apartar dels Jocs Olímpics de Munic 1972, quan tenia la segona millor marca mundial als 100m esquena.

Els següents Jocs, a Montreal’76, ja van arribar una mica tard. Va ser semifinalista als 100m esquena.

El nedador del CN Sabadell va ser el primer en nedar una final individual en uns Campionats del Món. Va ser a Cali 1975. I no va ser una, sinó quatre: 6è en 200m esquena (2:09.21), 8è en 200m estils (2:15.14), 8è als 4x100m estils, amb Pere Balcells, Daniel Bonet i Jordi Comas (3:59.39), i 7è als 4x100m lliure, amb Jordi Comas, Diego Rojas i Josep Pujol (3:37.46).

El mateix any, Esteva va ser la gran estrella dels Jocs del Mediterrani d’Alger, amb 6 medalles.

Va ser el primer Campió d’Europa Júnior. El nedador reusenc va guanyar l’or dels 1.500m lliure a l’Europeu de Linköping 1967 (17:49.8). També va guanyar dues plates, als 400m lliure (4:28.6) i als 200m esquena (2:20.7).

Va ser escollit Millor esportista estatal el 1968 i el 1970.

El 7è lloc de Mari Paz Corominas en la final dels 200m esquena a Mèxic’68 va suposar un abans i un després en la natació femenina catalana i espanyola.

Als Jocs Olímpics celebrats a la capital asteca, Corominas va donar la sorpresa classificant-se vuitena en les eliminatòries. En la final, va nedar en 2:33.9 aconseguint una 7a plaça històrica. Als 100m esquena va nedar les semifinals, després de marcar un temps de 1:10.70 en sèries.

L’equip, que va representar Espanya a Mèxic’68, estava composat per 122 homes i només dues dones, ella i una altra nedadora, Pilar Von Carsten, del Canoe.

En el seu primer any com a nedadora, amb només 12 anys, ja va quedar tercera d’Espanya. L’any següent, campiona.

La nedadora del CN Sabadell va pujar al més alt del podi en 15 ocasions i va establir 46 rècords d’Espanya.

El 1966, als Campionats d’Europa d’Utrecht, va ser la primera finalista espanyola en uns Campionats d’Europa, només 18 mesos després de començar a entrenar-se. Va ser a la final dels 100 m esquena. Va finalitzar en vuitena posició, amb un registre d’1:12.6, en sèries, 1:11.5.

El 1967, al I Campionat d’Europa Júnior de Linköping, Corominas es va penjar la medalla de plata als 100m esquena (1:11.8) i la de bronze als 200m (2:35.9). El mateix any va guanyar la medalla d’or als 100m esquena dels Jocs del Mediterrani Tunis 1967.

Els holandesos Kees Oudigeest i Bert Sitters van ser els entrenadors puntals de la seva carrera esportiva. El 1970 es va traslladar als Estats Units per entrenar-se a les ordres de Doc Counsilman, un dels millors tècnics de la història, i al costat del llegendari Mark Spitz.

Corominas: “Quan vaig tornar i vaig participar a l’Europeu de Barcelona 1970, vaig veure que no havia millorat el que m’esperava. Així que, amb 18 anys, em vaig retirar”.

Va ser escollida Millor esportista estatal en dues ocasions, el 1966 i 1968.

El Club Natació Kallípolis es va constituir el 30 d’abril de 1968. Suposava la continuïtat de la feina feta per la Societat Atlètica Barcelona i pel Club Drink.

El seu primer i únic President ha estat César Villegas, un home que ha lluitat per aquesta especialitat des del primer moment i que sempre ha estat el seu més ferm protector. Villegas, que va aprendre de forma autodidacta, va ser també l’entrenador del grup durant molts anys.

L’any de la seva fundació, el CN Kallípolis ja va ser triple campió d’Espanya, amb Maria José Bilbao de protagonista. Altres nedadores destacades de l’època van ser Lolita Arias, Núria Lomas, Montserrat Batalla, Regina Valls, Enriqueta Moyano i Rosalia Bilbao.

Als anys 70, se’ls obren les portes de la Piscina municipal de Can Caralleu. Amb una seu estable comencen els anys de la consolidació.

El punt d’inflexió va arribar l’any 1984, a Los Angeles. La Natació Sincronitzada és disciplina olímpica i dues noies del “Kalli”, Anna Tarrés i Mònica Antich, hi participen.

Eva López, Marta Amorós i Núria Ayala van competir als Jocs Olímpics de Seül’88 i de Barcelona’92.

I el Kallípolis continua, amb nedadores de totes les edats, i l’esport va evolucionant, convertint-se en una disciplina esportiva molt exigent.

Va aparèixer la figura de Gemma Mengual, Subcampiona Olímpica, Campiona del Món i Campiona d’Europa.

Andrea Fuentes va agafar el relleu com a solista i, més tard, Ona Carbonell, acompanyades de Gisela Morón, Irina Rodríguez, Tina Fuentes, Clara Basiana, Paula Klamburg, Irene Montrucchio, Laia Pons, … entre d’altres.

Els èxits d’aquesta època van lligats a la tasca d’Anna Tarrés, seleccionadora estatal de 1997 a 2012, acompanyada de Bet Fernández en molts esdeveniments.

Enguany, més de tres-centes nedadores i nedadors formen part del CN Kallípolis. En el 50è aniversari del Club, l’any 2018, va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de Barcelona, atorgada per l’Ajuntament de Barcelona.

Les Piscines Bernat Picornell van ser construïdes amb motiu de l’Europeu de Natació Barcelona 1970.

Es van inaugurar l’11 de setembre de 1969, en la primera jornada del 54è Campionat d’Espanya de Natació. El dia 14 va acabar l’esdeveniment, un assaig previ a l’Europeu, que va servir per a demostrar que les piscines estaven preparades i reunien les condicions òptimes.

Després d’un any de manteniment i de correcció de possibles deficiències, el dissabte 5 de setembre de 1970 va tenir lloc la inauguració del XII Campionat d’Europa de Natació.

Aprovat el projecte constructiu, va guanyar la proposta presentada pels arquitectes Antoni Lozoya, Pere Ricart i Aleix Agullé. El complex es va erigir a l’Avinguda de l’Estadi, sobre els terrenys de l’antic Pavelló de Bèlgica de l’Exposició Internacional de 1929. Les obres es van iniciar el 25 d’octubre de 1968. La construcció es va dur a terme amb les tècniques més avançades del moment, el que va contribuir a situar-les entre les piscines més ràpides del món.

La instal·lació disposava de 3 piscines descobertes: la de competició (de 50x20m), la de salts (de 25x20m i 5,10m de profunditat) i la d’entrenament (de 25x30m).

El nou complex de piscines rebria el nom de Bernat Picornell, en homenatge al pioner de la natació catalana i espanyola.

Després d’haver estat designada Barcelona seu olímpica dels Jocs Olímpics de 1992, les Piscines Bernat Picornell es veurien profundament remodelades per acollir les competicions de natació, natació sincronitzada i la fase final del torneig de waterpolo.

Sota la direcció dels arquitectes Moisès Gallego i Franc Fernández, el 1990 es van iniciar les obres. El resultat va ser la conservació i rehabilitació de les graderies laterals mentre que la resta va ser enderrocat i reconstruït completament nou. Es van construir 2 piscines de dimensions olímpiques i 2 edificis per a serveis i administració. La instal·lació també contenia una piscina descoberta per a la modalitat de salts.

El 16 juliol de 1991, les Piscines Bernat Picornell van ser reinaugurades amb la celebració de la VII Copa del Món de Waterpolo.

Arribats a 1992, entre el 25 de juliol i el 9 d’agost es van celebrar a Barcelona els Jocs de la XXV Olimpíada de la història.

Les Piscines Bernat Picornell han vist nombrosos campionats catalans i espanyols de les diferents disciplines aquàtiques. Entre els esdeveniments internacionals també hi ha la celebració del Campionat d’Europa Júnior de Waterpolo de 1971, el Campionat del Món Júnior de Waterpolo de 1983, els Campionats del Món de Natació de 2003, els Campionats del Món de Natació de 2013, les Final Six de Waterpolo 2014 i 2015, i el Campionat d’Europa de Waterpolo de 2018.

El 20 de novembre de 1969, el CN Barceloneta va vèncer al CN Barcelona, després de 57 anys de domini dels cenebistes.

Va ser en un partit de la 2a volta del Campionat de Catalunya de 1a categoria, disputat a la Piscina del Pg. Marítim de la Barceloneta.

És just assenyalar que el CN Barcelona no va poder alinear, per lesions i malaltia, a jugadors importants com Lluís Bestit, Joan Jané o Juan Escartín.

Des de 1912, el CN Barcelona no havia perdut mai cap partit nacional. Només el CN Sabadell havia empatat amb el CNB en 4 ocasions.

L’equip estava format per: Eduard Arruga, Lluís Cillero, Genaro Bosque, Antoni Culebras, Joan Fortuny, Josep Lluís Méndez, Vicent Monsonís, Sito Cánovas, Pepe Ruiz-Orland i Lolo Ibern. Entrenador: Polichón Ibern.

La temporada següent, la 1969-1970, el CN Barceloneta confirmaria la seva superioritat, guanyant al CNB en 2 ocasions i proclamant-se Campió de la Lliga Nacional de Waterpolo.

Des d’aleshores, el CN Barceloneta, convertit l’any 1992 en CN Atlètic-Barceloneta (fruit de la fusió entre el Club Natació Atlètic i el Barceloneta Amateur Club), ha guanyat 21 Lligues, les últimes 16 de forma consecutiva: 1969-70, 1972-73, 1973-74, 2000-01, 2002-03, 2005-06, 2006-07, 2007-08, 2008-09, 2009-10, 2010-11, 2011-12, 2012-13, 2013-14, 2014-15, 2015-16, 2016-17, 2017-18, 2018-19, 2019-20 i 2020-21.

Barcelona va acollir els XII Campionats d’Europa de Natació, entre els dies 5 i 12 de setembre de 1970. La competició es va disputar a les Piscines Bernat Picornell.

Van ser el gran esdeveniment esportiu estatal de l’any perquè mai, fins aleshores, no s’havia afrontat una empresa d’aquesta magnitud que involucrava 300 periodistes acreditats, 400 oficials i uns 600 esportistes representant 26 països.

L’esdeveniment va ser un èxit total, tant des del punt de vista de l’organització com dels resultats esportius obtinguts, ja que es van millorar més de 350 rècords (6 del món, 28 d’Europa, 25 d’Espanya, 227 d’altres nacions i 66 dels Campionats).

A destacar els noms de Gunnar Larsson (Suècia), amb 4 medalles, 3 d’or i 3 rècords del món i Roland Matthes (RDA), amb 6 medalles, 3 d’or i 2 rècords del món.

No menys important va ser l’èxit dels nedadors catalans que hi van participar, amb 4 medalles per al líder de l’equip, Santiago Esteva.

Pere Balcells, Jordi Comas, Josep Pujol, Antoni Corell, Josep Bas, Antoni Culebras i Mª Paz Corominas van estar entre els recordistes espanyols. També van participar Josep Duran, Gabriel Soler, Manuel Garriga, Esteban Cardellach, Aurora Chamorro, Manuela Gutiérrez i Isabel Ortega. I entre els tècnics: Carles Adern, Agustín Mestres, Guillem Alsina, Bert Sitters i Jan Freese.

En el Torneig de Waterpolo, medalla d’or per a la URSS, que va revalidar el seu títol de Campiona d’Europa. Hongria es va penjar la plata i Iugoslàvia, el bronze. Espanya es va classificar en 8a posició.

L’equip espanyol estava format per: Joan Jané, Lluís Bestit, Juan Rubio, Manel Ibern, Josep Padrós, Ponç Puigdevall, Agustí Codera, Sito Cánovas, Jordi Borrell, Salvador Franch i Joan Sans. Entrenador: Bandy Zolyomy.

Franco Cagnotto (Itàlia) i Lothar Matthes (RDA) van ser els triomfadors dels Salts masculins, i Heidi Becker (RDA) i Milena Duchkova (Txecoslovàquia), del Salts femenins.

Els membres del Comitè Organitzador van ser distingits amb la Medalla d’Argent al Mèrit Esportiu de la DNEFD: Manel Domènech, Ramon Solanes, Andreu Varela, Josep A. Merino, Lluís Miravitlles, Antoni Monés, Ferran Riba, Juan José Castillo i Juan Antonio Sierra.

Durant la disputa dels Campionats, es va celebrar el Congrés de la LEN en el que es va procedir a designar el nou Bureau. L’egarenc Joaquim Morera va ser nomenat Secretari general de la Ligue Européenne de Natation.

Pocs dies després de ser clausurats els Europeus, moria Bernat Picornell, l’home que havia fet possible que la nostra natació esdevingués tan important.

El 17 de setembre de 1972, el CN Montjuïc es va proclamar Campió d’Espanya. El CN Barcelona perdia el títol que havia aixecat 40 vegades seguides, des dels inicis de la competició, l’any 1912.

El torneig definitiu va tenir lloc a la piscina Folch i Torres. El Montjuïc va guanyar la competició, després de vèncer al Barceloneta per 6 a 4 i al Barcelona per 5 a 4.

L’equip estava format per: Joan Sans, Salvador Franch, Carlos Sánchez, Ponç Puigdevall, Alberto Solanas, Antoni Comas, Francesc Segura, Jaume Puig, Dídac Devesa, Carles Nogueroles i Josep Mª Asensio.

El CN Montjuïc ja havia derrotat al CN Barcelona en el partit final de la II Copa Catalana de Waterpolo. Aquest encontre es va disputar el dia 11 de juny de 1972 i va ser realment la primera vegada en la seva història que el Montjuïc guanyava al CNB en un partit de waterpolo de la categoria absoluta (4-3).

4 anys més tard, l’any 1976, el CN Montjuïc es van endur la 11a Lliga Nacional. Repetiria el 1977, 1978 i 1979. I el 1984, quan s’introdueix el sistema de play-off, en guanya 3 més, la 19a, 20a i 21a (1984, 1985 i 1986).

El Montjuïc també va disputar la final de la Copa d’Europa, el 1978, i de la Recopa, l’any 1982, essent subcampió en ambdues competicions.

Primer ho va fer en piscina de 25 metres. Va ser el 17 de març de 1977, al Campionat d’Espanya d’hivern celebrat a Vigo (59.9).

Un any més tard, va baixar del minut en piscina de 50 metres. Va ser el 4 d’agost de 1978, al Campionat d’Espanya d’estiu celebrat a Ourense. Natàlia va aturar el crono en 59.5, el mateix temps que també va marcar Julia López-Zubero.

A la VIII Copa Latina, celebrada a Madrid del 18 al 20 d’abril de 1980, va baixar dels 59 segons. Va aturar el cronòmetre en 58.87, convertint-se en la primera nedadora espanyola en fer-ho.

Amb només 12 anys, es va proclamar campiona d’Espanya absoluta. De 1976 a 1985, va ser 45 vegades campiona estatal i va establir 50 rècords nacionals.

La nedadora del CN Terrassa i el seu entrenador, Toni Codina, van ser un tàndem d’èxit durant una dècada.

Olímpica a Moscou 1980, va nedar els 100, 200 i 400 metres lliure i va ser finalista en el relleu de 4x100m lliure. 8a posició i diploma olímpic per a Margarita Armengol, Gloria Casado, Laura Flaqué i Natàlia Mas (3:58.33).

Va participar als Campionats del Món de Berlín 1978 i als Campionats d’Europa de Jonköping 1977 i Split 1981. A Jonköping va aconseguir una sisena plaça en el relleu 4x100m lliure, amb Julia López-Zubero, Gloria Casado i Montserrat Majó i, a Split, va nedar la final dels 4x100m estils, amb Pilar Tejel, Henar Alonso-Pimentel i Carmen Valiente, finalitzant en 8a posició.

Va ser medallista als Jocs del Mediterrani Split 1979, amb 2 ors, 1 plata i 2 bronzes. Dos anys més tard, va aconseguir 1 plata i 1 bronze als Jocs del Mediterrani Casablanca 1983.

Va ser escollida Millor esportista estatal en 2 ocasions, el 1979 i el 1980.

El 10 d’agost de 1980, a la localitat holandesa de Sittard, es va assolir una de les fites més perseguides i somiades pel waterpolo espanyol: el títol continental en categoria júnior.

L’equip estava format per Enric Bertrán i Manuel Vila (CN Montjuïc), Rafa Aguilar i José Luis Morillo (CN Terrassa), Antoni Aguilar, Joaquim Barceló, Ernest González, i Jordi Pàmies (CN Barcelona), Antonio Aparicio i Jordi Signes (CN Barceloneta), Albert Canal i Manel Estiarte (CN Manresa) i Félix Fernández (Canoe NC). Entrenadors: Manel Ibern i Ponç Puigdevall.

Manel Estiarte i Antoni Aguilar van ser escollits en “l’Equip ideal” del Campionat.

Els nostres júniors van ser segons a Rotterdam 1970, sorprenent a tothom. Van tornar a ser segons a Barcelona 1971. Van ser tercers a Duisburg 1973. Van tornar a pujar al segon calaix del podi a Jonkoping 1975 i es van penjar la medalla de bronze a Malta 1976.

En tot aquest recorregut, van tenir 2 grans rivals: Hongria i la URSS, amb la que sempre s’havia perdut de forma inqüestionable. A Sittard, es va vèncer per primera vegada a aquesta primeríssima potència del waterpolo mundial.

La Federació Catalana de Natació va organitzar el primer Campionat de Catalunya de waterpolo femení el mes d’abril de 1981. Van participar 4 equips: el CN Sabadell, el CE Mediterrani, el CN Poble Nou i el CN Badalona. El Club Esportiu Mediterrani es va proclamar primer Campió de Catalunya. L’equip estava format per: Gemma Bernús, Mònica Bosch, Montse Ciprés, Anna Cortina, Matilde de Miguel, Enriqueta Ferri, Elvira Gil, Àngels Gimeno, Teresa Gimeno, Cristina Marín, Núria Ruiz i Silvia Saltó. Entrenador: Valerià Cardona.

La bona acollida del Campionat va propiciar que el mateix any es posés en marxa una Lliga Catalana.

El primer Campionat d’Espanya femení es va celebrar del 23 al 26 de juny de 1988. El CN Molins de Rei es va proclamar primer Campió d’Espanya.
L’equip estava format per: Montse Antón, Mònica Arriola, Maria Cardús, Teresa Xambó, Lídia Calomardo, Lluïsa González, Núria Janés, Iolanda Cañellas, Sílvia Cañellas, Txell Martí, Rosa Valls, Elisabeth Alcalde i Anna Arriola. Entrenador: Xavier Ricart. Delegat: Lluís Calomardo.

El CN Catalunya va ser Campió d’Espanya el 1989, amb Esteva Ribalta d’entrenador. El “Cata” va tornar a repetir victòria la temporada 1990-91.
L’equip estava format per: Amparo Ballbé, Montserrat Cabanas, Montse Cerezo, Susana Maroto, Margarita Puig, Anna Sotés, Laura Flaqué, Sònia Moreno, Mª Rosa Pérez, Yolanda Gelpi, Olga González, Judith Burriel, Maria Cardús i Cristina Felani.

El CE Mediterrani va ser el dominador de la dècada del 90, amb 9 Campionats d’Espanya de Divisió d’Honor. També va ser el guanyador de la I Copa de la Reina, la temporada 1996-1997. L’equip estava format per: Elisabeth Fuentes, Belén Martín, Cristina Marcos, Meritxell Siré, Ana Ramírez, Eva Bernardo, Matilde de Miguel, Laura Pérez, Mariona Ribera, Vanessa Siré, Montse Jassé, Diana Bernús i Mar Parera. Entrenadora: Mar Sanromà. 2n entrenador: Carles Monterde.

La temporada 1999-200, el CN Sabadell va trencar l’hegemonia del conjunt santsenc. L’equip estava format per: Isabel Bonet, Mercè Vallès, Samantha Miquel, Patricia del Soto, Esther Martínez, Blanca Yubero, Mercedes López, Mònica Santos, Montse Casanovas, Carlota Trias, Raquel González, Sílvia Ortega i Belén Hidalgo. Entrenador: David Vidal.

A partir d’aquí, el CN Sabadell ha guanyat 18 Lligues Nacionals, només interromput pel CE Mediterrani en 2 ocasions (2002-2003 i 2009-2010), el CN Ondarreta-Alcorcón (2005-2006) i el CN Mataró (2019-2020). També té en el seu palmarès 17 Copes de la Reina.

L’any 1981 va ser l’any del Club Natació Barcelona.

En el pont de desembre, els cenebistes es proclamaven Campions d’Europa a la Piscina Sant Jordi, convertint-se en el primer equip català i espanyol en aconseguir aquesta fita.

Aleshores, es jugava la final a quatre en format lligueta i el CNB es va imposar al Vasas hongarès, a l’Alphen holandès i a l’Spandau 04 de Berlín. En el partit definitiu, van derrotar als alemanys per 12 gols a 11.

Joan Jané, qui als seus 28 anys va demostrar estar en magnífica forma, va aconseguir cinc dels dotze gols del seu equip. Una altra peça clau va ser el jove manresà Manel Estiarte, màxim golejador als passats Jocs Olímpics de Moscou.

Una setmana després, el Natació Barcelona també aconseguia la Supercopa a Skopje, derrotant en la pròrroga al POSK d’Split (12-11), completant d’aquesta manera una època memorable en la que també va aconseguir 4 títols de lliga consecutius.

L’equip comptava a les seves files amb Joan Marimon, Dídac Òdena, Manel Estiarte, Jordi Carmona, Joan Jané, Salvador Franch, Leandre Ribera (Jr.), Frederic Sabrià, Miquel Chillida, Joaquim Barceló, Ernest González, Ignacio Lobera i Antoni Aguilar. Entrenador: l’hongarès Kalman Markovits.

El 27 d’agost de 1983 es va guanyar la primera medalla europea en waterpolo. Havien estat necessaris 56 anys per arribar a assolir una medalla en aquesta competició, des del debut d’Espanya als Campionats d’Europa de Bolonya 1927.

El Campionat es disputava en format lliga, tots contra tots. L’equip va perdre els 2 primers partits, contra Hongria (10-12) i la Unió Soviètica (9-10), però després va guanyar els 4 següents, contra Romania (9-8), Iugoslàvia (9-8), Alemanya (8-7) i Holanda (8-7), assegurant-se la medalla de bronze.

Manel Estiarte va ser el màxim golejador de la competició.

L’equip estava format per: Manel Estiarte, Pere Robert, Dídac Òdena, Antoni Aguilar, Jordi Neira, José Luis Morillo, Manolo Delgado, Jordi Signes, Jordi Payà, Albert Canal, Rafa Aguilar, Mariano Moya i Félix Fernández. Entrenador: Manel Ibern.

El II Campionat del Món Júnior de waterpolo es va celebrar a les Piscines Bernat Picornell, del 29 de juliol al 5 d’agost de 1983.

La Seleccions estatals de waterpolo havien tingut actuacions molt bones en els 8 Campionats d’Europa Júnior disputats fins el moment, per la qual cosa es veia amb optimisme la celebració a Barcelona del Campionat del Món d’aquesta categoria.

A la fase preliminar, victòries davant Canadà (22-7) i Israel (19-5). A la fase semifinal, es va superar als Estats Units (10-6) i es va perdre davant d’Itàlia (6-9). En el partits finals, triomfs davant Iugoslàvia (10-8) i Cuba (9-6), que donaven la medalla d’or al combinat espanyol.

Aquesta victòria suposava el primer títol mundial que assolia la Selecció espanyola en tota la seva història, en qualsevol especialitat aquàtica i categoria d’edat.

L’equip estava format per: Jordi Sans, Manel Silvestre i Eduard Pujol (CN Montjuïc), Daniel Bonet i Miquel Pérez (CN Barceloneta), Marco Antonio González, Joan Carles Gomà i Emili Olivella (CN Barcelona), Francesc Granada (CN Catalunya), Jordi Sánchez (CN Martorell), Carlos Pérez-Blanco (Parque Móvil), Vicente Alonso i Alfredo Gómez (Canoe). Entrenador: Cornel Marculescu.

Jordi Sans va assolir el 1r lloc a la taula de golejadors, amb 29 dianes. A destacar també l’excel·lent actuació arbitral d’Eugeni Asencio.

Aquesta important fita es repetiria a Sao Paulo, el 1987, i a Long Beach, el 1991. També s’ha aconseguit una plata a El Cairo, el 1993, a Volos, el 2011, i un bronze a Mar del Plata, el 2005.

El 23 de setembre de 1988, Sergi López Miró va aconseguir la medalla de bronze dels 200 metres braça als Jocs Olímpics de Seül. Va arribar en tercera posició, per darrere l’hongarès Szabo i l’anglès Gillingham, amb una marca de 2:15.21.

Aquest fet el convertia en el primer medallista olímpic català i espanyol de la història.

Es va iniciar al Club Natació Atlètic, va fitxar pel CN Sant Andreu i, el 1987, seguint al seu entrenador Jordi Murio, va anar al CN Montjuïc. El mateix any, va marxar a estudiar a la Universitat d’Indiana. Posteriorment, va competir per l’American University de Washington.

Va guanyar la medalla d’or dels 200 metres braça als Jocs del Mediterrani Latakia 1987. Va ser quart als JJOO de Barcelona 1992 i bronze als Campionats d’Europa Atenes 1991, a la mateixa prova. També es va penjar la medalla de plata amb l’equip espanyol de 4x100m estils als Campionats del Món de piscina curta Palma 1993, juntament amb Carlos Ventosa, Jaime Fernández i Josep Mª Rojano.

Va batre en 7 ocasions el rècord d’Espanya dels 200 metres braça en piscina de 50 metres. El 1990, a Seattle, el va deixar en 2:12.24.

Es va retirar el 1996 i va començar la seva carrera com a tècnic.

El 24 de gener de 1991, Joaquín Fernández va establir la millor marca mundial dels 200m braça en piscina de 25 metres.

Ho va fer al Campionat de Catalunya celebrat a Sabadell, amb una marca de 2:08.62. Una plusmarca que va desbordar l’entusiasme de tota la grada, que no va dubtar en corejar el nom pel qual era conegut, “Humphrey”.

Deixeble de Dolors Jané, Joaquín Fernández va militar a les files del CN Mataró i del CN Sant Andreu.

Va participar en 3 Jocs Olímpics, Seül’88, Barcelona’92 i Atlanta’96 i va aconseguir un 4rt lloc als Mundials de Perth 1991, a tan sols 30 centèsimes del britànic Nick Gillingham.

Joaquín Fernández va mantenir durant anys un duel particular amb Sergi López, un enfrontament molt ben portat per tots dos, que els va beneficiar i va pujar el nivell del doble hectòmetre braça català i espanyol.

.

El 13 de gener de 1991, la Selecció espanyola es va proclamar Subcampiona del Món a Perth.

Els Campionats del Món de 1990 es van ajornar fins al gener de 1991 per ajustar-los al calendari estiuenc d’Austràlia.

S’assolia una fita històrica, era la primera medalla mundial per al Waterpolo estatal.

Van començar malament el Campionat, perdent contra Iugoslàvia (3-8) a la Fase preliminar, però van seguir amb dues victòries en els següents partits, davant la Xina (21-9) i Romania (12-10).

A la 2a fase, importants triomfs davant d’Itàlia (8-7) i de la URSS (7-4).

En semifinals, la Selecció va superar Hongria (9-8) i es va plantar en la seva primera final mundial.

En el partit per l’or, davant Iugoslàvia, es perdia per la mínima diferència 7-8.

L’equip estava format per: Josep Picó i Jesús Rollán (CN Catalunya), Joan Valls (CN Terrassa), Jordi Sans, Dani Ballart i Ricardo Sánchez (CE Mediterrani), Rubén Michavila, Salvador Gómez, Pedro García, Marco Antonio González i Miki Oca (CN Barcelona), Manel Silvestre (CN Montjuïc) i Manel Estiarte (Savona).
Seleccionador: Dragan Matutinovic: 2n entrenador: Rafa Aguilar. Delegat: Pere Robert; Metge: Miquel Masgrau. Fisoterapeuta: R. Guerrero.

A les 13.30 hores del 17 d’octubre de 1986, a Lausana, Joan Antoni Samaranch va pronunciar aquella frase que es va fer històrica: “À la ville de … Barcelona”, i la ciutat va esdevenir la seu dels Jocs Olímpics de 1992.

Els Jocs Olímpics marquen el punt més alt del moviment esportiu mundial. I organitzar-los és el màxim al que una ciutat pot aspirar.

Els símbols dels Jocs de la XXV Olimpíada van ser el logotip, dissenyat per Josep Maria Trias, i la mascota Cobi, un gos d’atura català obra de Javier Mariscal.

La cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, celebrada el 25 de juliol de 1992 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, va marcar un abans i un després en la història dels Jocs Olímpics, de les cerimònies i de la pròpia ciutat. Barcelona’92 va deixar de ser un somni per convertir-se en una realitat.

A la inauguració es va representar l’escena mitològica d’Hèrcules separant els continents d’Europa i Àfrica creant el mar Mediterrani, així com el naixement de la ciutat de Barcelona.

El moment culminant de la cerimònia va arribar amb l’entrada de la torxa a l’Estadi Olímpic. El jugador de bàsquet del FC Barcelona Juan Antonio San Epifanio, “Epi”, va cedir el foc olímpic a l’arquer paralímpic Antonio Rebollo que va encendre el peveter.

El nostre àrbitre internacional de waterpolo, Eugeni Asencio, va pronunciar el Jurament Olímpic d’imparcialitat en nom de tots els jutges i àrbitres presents als Jocs.

Pel que fa a la competició aquàtica, a les Piscines Picornell es van disputar 31 proves de Natació. Van participar un total de 641 nedadors de 92 comitès nacionals diferents. Estats Units es va imposar en el medaller amb 27 medalles, seguit de l’Equip Unificat i d’Hongria.

Les estrelles de la competició van ser Evgueni Sadovi, amb 3 ors, i Aleksandr Popov, que es va imposar en les proves de 50 i 100m lliures. En dones, la gran triomfadora va ser l’hongaresa Krisztina Egerszegi, amb 3 ors.

El nedador del CN Sabadell, Martín Lopez-Zubero, va guanyar el primer or olímpic per a Espanya. Va ser als 200m esquena.

Lourdes Becerra, Elisenda Pérez, Martín López-Zubero i Marc Sánchez (CN Sabadell), Núria Castelló (CE Mediterrani), Itziar Esparza (CN Lleida), Joaquim Fernández i Sílvia Parera (CN Sant Andreu), Sergi López (CN Montjuïc), Cristina Rey (CN Terrassa), Carles Ventosa (CN Barcelona), Rocío Ruiz i Mª Luisa Fernández (CN Catalunya), van ser els representants dels Clubs catalans als Jocs. També hi va participar el lleidatà del CN Metropole, Sergi Roure.

L’àrbitra Maria Riba va participar en la competició natació.

El Waterpolo es va disputar a les Piscines Bernat Picornell i a la Piscina Municipal de Montjuïc (la fase preliminar).

La Selecció́ espanyola de waterpolo es va penjar la medalla de plata, la primera medalla olímpica de la seva història. Itàlia es va proclamar campiona olímpica per tercer cop, al guanyar a Espanya en la final (8-9).

2 jutges catalans van participar en l’arbitratge del Torneig de waterpolo: Eugeni Asencio i Lluís Cillero.

La competició de Natació Sincronitzada es va desenvolupar a les Piscines Bernat Picornell. Van participar un total de 53 nedadores de 22 comitès nacionals diferents. Estats Units, Canadà i el Japó van ocupar les 3 primeres posicions, tant en la modalitat de Solo, com en la de Duo.

Eva López, Marta Amorós i Núria Ayala van ser les representants catalanes del CN Kallípolis a la competició. Eva López va finalitzar en 13a posició en la competició de Solo, i López i Amorós van disputar la final de Duo, acabant en 11a posició.

La presència arbitral catalana va venir per part de l’Helena Wüst.

La competició de Salts es va desenvolupar a la Piscina Municipal de Montjuïc. Van participar un total de 100 saltadors de 31 comitès nacionals diferents. La Xina, amb 3 ors, una plata i un bronze, es va imposar en el medaller.

Dos dels llegats de Barcelona’92 han estat la imatge i la reputació. El Jocs Olímpics de 1992 van transformar la ciutat i van posar Barcelona al mapa de les ciutats més importants del planeta. L’excel·lència en l’organització, reconeguda a nivell internacional, va donar lloc a un sentiment d’orgull, no només entre els implicats en l’esdeveniment, sinó també entre els ciutadans en general.

La final contra Itàlia va ser un partit tan disputat que va necessitar els 28 minuts reglamentaris i 18 més: 6 corresponents a la pròrroga normal i 12, a les següents quatre pròrrogues addicionals. Itàlia va guanyar el partit 8-9, marcant l’últim gol a 32 segons de finalitzar el sisè overtime.

La Selecció estava formada per: Jesús Rollán, Josep Picó, Sergi Pedrerol i Manel Estiarte (CN Catalunya), Salvador Gómez, Pedro García, Miki Oca, Rubén Michavila i Marco Antonio González (CN Barcelona), Jordi Sans, Dani Ballart i Ricardo Sánchez (CE Mediterrani) i Manel Silvestre (CN Montjuïc). Seleccionador: Dragan Matutinovic; 2n entrenador: Rafa Aguilar; Delegat: Pere Robert.

Per quarta vegada en uns Jocs, Manel Estiarte va acabar com a màxim anotador, després de Moscou 1980, Los Angeles 1984 i Seül 1988.

Malgrat l’extraordinària competició que va fer l’equip, la medalla de plata va tenir un regust amarg. Però després de 29 anys es recorda amb nostàlgia. Va ser un gran partit de Waterpolo!

El 7 d’agost de 1993, la incombustible nedadora Sílvia Parera i Carrau, es convertia en la primera nedadora espanyola que pujava a un podi europeu. Es va penjar la medalla de bronze dels 200m estils al Campionat d’Europa Sheffield’93, amb una marca de 2:17.06. Al mateix Europeu, es va classificar en 5a posició als 400m estils (4.48.77).

La Sílvia va començar a competir al CN Premià, on va coincidir amb Dolors Jané com a entrenadora, a la que va seguir després al CN Mataró i al CN Sant Andreu.

Olímpica a Seül’88, Barcelona’92 i Atlanta’96, va ser campiona d’Espanya en 33 ocasions i va batre 36 rècords estatals durant el període 1986-93.

El 10 d’abril de 1995, el CN Catalunya es va proclamar Campió de la Copa d’Europa, en vèncer l’Ujpest Torna Egylet hongarès per 7 gols a 6, a Barcelona, i 8 a 7, a Budapest.

Va superar l’Amersfoort holandès a quarts de final i al Mladost de Croàcia en semifinals.

Els de Gràcia es van convertir així en el segon club català campió d’Europa de waterpolo.

I 19 dies més tard, el 29 d’abril, el CN Catalunya va guanyar la seva segona Supercopa d’Europa (la primera, a la temporada 1991-1992). En aquesta ocasió, davant el Vasas d’Hongria. Va perdre 6 a 8 a l’anada, a Budapest, i es va imposar 12 a 9 a la tornada, a Barcelona.

L’equip de la temporada 1994-1995 estava format per: Jordi Payà, Sergi Pedrerol, Josep Mª Abarca, Pedro García, Jesús Rollán, Jordi Neira, Igor Milanovic, Igor Gocanin, Francesc Xavier Garcia, Óscar Arévalo, Joaquim Serracanta, Ramon Rosell, Xavier Garcia, Albert Estruga, Oriol Garcia, Eduard Montero, Raúl Navarro, Víctor Ramos, Pau Castro i Carles Ollé.
Entrenador: Dragan Andric. Assistent: Josep A. Montero

Van ser els anys d’or de l’equip masculí de waterpolo del “Cata”, que ja havia arribat a dues finals de la Copa d’Europa, el 1988 i 1994, i a la tercera va aconseguir el somni.

A més d’aquests 3 grans triomfs internacionals, el CN Catalunya té un palmarès brillant, amb 1 Recopa d’Europa (1992), 7 Lligues Nacionals (1988-1989-1990-1992-1993-1994-1998) i 6 Copes del Rei (1987-1988-1990-1992-1994-1997).

Lourdes Becerra va participar en tres Jocs Olímpics (1992, 1996 i 2000) i va aconseguir el millor resultat a Atlanta 1996, amb una setena plaça als 400m estils.

La seva marca, 4:45.17, un rècord d’Espanya que va estar vigent fins al 2008.

La nedadora del CN Sabadell va igualar la millor classificació femenina de la història de la natació espanyola en uns Jocs Olímpics, la 7a posició de Mari Paz Corominas a Mèxic’68.

Als Campionats d’Europa en piscina curta de 1998, a Sheffield, va guanyar una medalla de plata als 200m braça i una de bronze als 400m estils.

Als Campionats del Món en piscina curta de 1999, a Hong Kong, es va penjar la medalla de bronze als 400m estils.

Va batre 19 rècords d’Espanya i va ser campiona individual en 39 ocasions.

A Perth’98, la Selecció estatal es va adjudicar el seu primer títol de Campiona del Món, guanyant a Hongria per 6 gols a 4.

El combinat que dirigia Joan Jané va arribar invicte a la final, després de deixar pel camí a seleccions tan potents com la de Iugoslàvia, a la que van derrotar en semifinals (5-3) i, anteriorment, a l’amfitriona Austràlia (5-4), als Estats Units (5-4) i a Grècia (7-6).

A destacar el treball defensiu de l’equip i la gran actuació de Jesús Rollán, amb parades d’autèntic mèrit i, en molts casos, determinants per trencar el ritme del rival. Va ser nomenat millor porter de la competició. Estiarte, que a la final va marcar dos gols, el primer i l’últim, es va adjudicar el títol de màxim golejador de la competició.

La Selecció estava formada per: Sergi Pedrerol, Jordi Sans, Carles Sanz, Pedro García i Jesús Rollán (CN Catalunya), Salvador Gómez i Gustavo Marcos (CN Atlètic-Barceloneta), Rubén Michavila (CE Mediterrani), Dani Ballart (CN Sabadell), Iván Pérez (CN Barcelona), Miguel Ángel González i Ivan Moro (Real Canoe NC), Manel Estiarte (Pallanuoto Pescara). Entrenador: Joan Jané. 2n Entrenador: Antonio Aparicio. Metge: Albert Estiarte. Fisioterapeuta: Miguel A. Rodríguez. Delegat: Pere Robert.

Mireia Garcia es va penjar la medalla de bronze dels 200m papallona al Campionat d’Europa Hèlsinki 2000.

La nedadora del CN L’Hospitalet, que a l’Europeu d’Istanbul 1999 ja va ser finalista (7a), va pujar al tercer calaix del podi.

En semifinals, Mireia Garcia havia marcat el segon millor registre, amb 2:10.53, millor marca personal. A la final, va arribar tercera, amb un temps de 2:10.44. Primera va ser la polaca Otylia Jedrzeczak i segona, la danesa Mette Jacobsen.

Olímpica a Sydney 2000 i finalista als Mundials de Fukuoka 2001 (7a), va guanyar la medalla d’or als XIV Jocs del Mediterrani de Tunis 2001.

L’estiu de 2002, s’aconseguia la primera medalla internacional del Waterpolo femení espanyol, un bronze. Va tenir lloc al Campionat d’Europa Júnior de Loulé (Portugal), del 26 de juny al 6 de juliol.

L’equip va acabar invicte a la fase preliminar, guanyant a Suïssa (28-3), Alemanya (11-5), Portugal (16-5), Txèquia (10-8) i Holanda (7-4). En semifinals, Espanya va perdre per la mínima (6-5) davant Grècia. I, al partit pel 3r i 4rt lloc, triomf davant les russes (10-9), després de remuntar un 3-0 advers.

L’equip estava format per: Blanca Gil, Samantha Miquel i Pepa Jiménez (CN Sabadell), María Zorita, Núria Casas i Patricia Prat (CN Sant Andreu), Carolina López i Jennifer Pareja (CN Sant Feliu), Anna Pardo i Sonia Rebordosa (CE Mediterrani), Elisabeth Tutusaus (CN Rubí), Beatriz Hernández i Gema Flores (CN La Latina), Marta Bautista (CN Moscardó) i Cayetana Ayuso (AR Concepción). Entrenadora: Mar Sanromà. Assistent: Andreu Roig. Psicòleg: Pep Marí. Metge: Carme Comellas. Fisioterapeuta: Laia Monné. Nutricionista: Vicky Pons.

L’any següent, la Selecció va prendre part, per primera vegada, en el Campionat del Món Júnior, que va celebrar la seva cinquena edició a Calgary (Canadà), del 23 al 21 d’agost de 2003.

Primeres de grup després de la fase preliminar amb 5 victòries, davant Nova Zelanda (15-7), Holanda (12-6), Txèquia (13-5), França (10-3) i Austràlia (7-6), i un empat amb Rússia (7-7). En semifinals, derrota davant la sòlida defensa de Canadà (6-9). I, al partit pel bronze, victòria davant les russes (9-7), aconseguint la primera medalla mundial per a Espanya.

Pocs canvis en l’alineació respecte a Loulé: Blanca Gil, Samantha Miquel i Pepa Jiménez (CN Sabadell), María Zorita, Carolina López, Núria Casas i Yurema Sabio (CN Sant Andreu), Jennifer Pareja (CN Sant Feliu), Anna Pardo i Sonia Rebordosa (CE Mediterrani), Elisabeth Tutusaus (CN Rubí), Beatriz Hernández i Gema Flores (CN La Latina). Entrenadora: Mar Sanromà. Assistent: Andreu Roig. Metge: Carme Comellas. Fisioterapeuta: Laia Monné. Delegada: Lídia Flaqué.

Els X Campionats del Món de Natació van tenir lloc a Barcelona del 12 al 27 de juliol de 2003. Van participar un total de 2015 esportistes de 157 federacions nacionals.

Els escenaris es van repartir entre el Port Vell i les platges per a les proves d’Aigües Obertes, la nova piscina del Club Natació Barcelona per al Waterpolo, la Piscina Municipal de Montjuïc per acollir els Salts, les Piscines Bernat Picornell per a la competició de Natació Sincronitzada i, sobretot, la gran aposta dels Campionats, la increïble piscina del Palau Sant Jordi per a disputar les proves de Natació i les semifinals i finals de Waterpolo masculí.

La mascota era una gota d’aigua amb casquet de bany i s’anomenava I-plash.

“Serà increïble”, l’eslògan de campanya, anticipava uns grans Mundials.

Al Palau Sant Jordi, Phelps es va convertir en el primer nedador en batre 5 rècords del món en una mateixa competició. 3 ors i 2 plates per al nord-americà, amb només 18 anys.

Altres noms propis van ser Alexandr Popov, guanyador en les proves de velocitat, Ian Thorpe en el mig fons, Grant Hackett en el fons, Aaron Peirsol en les proves d’esquena i Kosuke Kitajima en les de braça.

L’alemanya Hannah Stockbaauer, amb 3 ors, l’holandesa Inge de Bruijn i la ucraïnesa Yana Klochkova, amb dos ors cadascuna, van protagonitzar la competició femenina.

Nina Zhivanevskaya va guanyar l’or per a Espanya. La nedadora del CN Sabadell va vèncer als 50m esquena.

En la competició de Natació Sincronitzada, la francesa Virginie Dedieu va ser la gran triomfadora en el Solo, amb 99,251 punts. Les “Anastasies” russes van impressionar en el Duo i el Japó es va imposar en la Combinada lliure, primera vegada que aquesta modalitat entrava en acció.

L’equip espanyol va aconseguir 3 medalles, un bronze de Gemma Mengual en Solo, un bronze de Mengual i Paola Tirados en Duo, i una plata compartida amb els Estats Units en Combo. Eren les primeres medalles assolides per la Natació Sincronitzada espanyola en uns Mundials de Natació.

David Meca va aconseguir la medalla de plata als 25 kilòmetres Aigües Obertes. També es va penjar el bronze en la prova dels 10 kilòmetres.

Rússia va dominar la competició masculina amb 3 ors de Diatchin, Kochkarov i Kudinov. La italiana Viola Valli es va adjudicar els 5 i 10 km en categoria femenina.

En Waterpolo masculí, la medalla d’or va ser per a Hongria. Espanya es va classificar en 5è lloc.

En la competició femenina, la Selecció d’Estats Units es va proclamar Campiona del món. Espanya va finalitzar en 8a posició.

En Salts, 4 països van repartir-se les medalles d’or: la Xina, Rússia, Austràlia i Canadà.

Els Mundials de Natació Barcelona 2003 van tornar a convertir Barcelona en una ciutat prodigiosa.

La premsa, la mateixa organització, federacions, públic i nedadors, van coincidir que aquests Mundials van ser tot un èxit, tant en l’organització com en els resultats aquàtics, amb 14 rècords de el món, 205.563 espectadors a les diferents seus, 12.250 persones en una jornada de natació i 645 milions de telespectadors.

David Meca va aconseguir la medalla de plata als 25 kilòmetres Aigües Obertes, després d’una arribada que va necessitar la foto-finish.

Després de més de cinc hores de competició, 7 nedadors es van jugar la victòria en un llarg esprint en aigües del Port de Barcelona. Tres d’ells, Kudinov, Meca i Stoichev, es van avançar als seus rivals en els últims metres. Tot i que el rus va aixecar els braços després de creuar la meta, ningú es va atrevir a dir qui havia tocat primer.

Per megafonia es va anunciar que els jutges estudiarien l’arribada per a determinar el guanyador. Després d’una interminable espera, van adjudicar l’or al rus Yury Kudinov (5:02:20.0), la plata a David Meca (5:02:20.4) i el bronze al búlgar Petar Stoichev (5:02:20.6).

El nedador sabadellenc, que militava a les files del CN Atlètic-Barceloneta, també es va penjar el bronze en la prova dels 10 kilòmetres. Va superar en l’última braçada al rus Evgeny Bezruchenko, al que va avantatjar per una sola dècima de segon.

Meca: “Aconseguir una medalla aquí és el màxim, a la teva ciutat”.

Amb les dues medalles de Barcelona, sumades a les quatre obtingudes en anteriors Campionats (or als 10km i plata als 25 km a Perth 1998 i dues plates als 5 i 25 km a Honolulu 2000), Meca ja sumava 6 metalls mundials i 3 europeus (plata als 25 km i bronze als 5 km a Hèlsinki 2000 i bronze als 25 km a Berlín 2002).